miércoles, 29 de junio de 2011

Servidor presenta su último libro en Barcelona TV

Una mini-entrevista en clave perica con servidor de ustedes en el Informatiu de BTV de hoy...

domingo, 26 de junio de 2011

Coloquio en la librería + Bernat




Este jueves (30 de junio) organizamos a las 19:30 otro coloquio sobre bares singulares, esta vez en Barcelona, en la librería + Bernat (Buenos Aires, 6). Nuestro maestro de ceremonias será el modisto Miquel Coca, uno de los protagonistas de nuestro libro, 'Barcelona on the rocks'. Tras el acto, tomaremos una copita de cava y brindaremos por los buenos locales de nuestra ciudad (y alrededores). Estáis invitados.

viernes, 24 de junio de 2011

Conversaciones con Julio Pardo

Julio Pardo, ex presidente del RCD Espanyol, repasa con Sergio Fidalgo los personajes y hechos más relevantes que ha vivido el club blanquiazul en los últimos veinticinco años, incluyendo los descensos a Segunda, la final de Leverkusen, el derribo del viejo estadio de Sarrià, la conversión del club en SAD, la creación de la cantera perica, su antibarcelonismo militante, la presidencia de Daniel Sánchez Llibre, su relación con las "familias" - sobre todo con los Lara-, las Copas del Rey ganadas, los fichajes acertados, los fallidos... También opina de las relaciones que mantuvo con el Barça o el Real Madrid, y como ve al Espanyol hoy en día (la sucesión de Sánchez Llibre, la renovación de Mauricio Pochettino, la marcha de Raúl Tamudo, la apuesta por la cantera, la lucha por un reparto más justo de los derechos televisivos...). Prólogo de Daniel Sánchez Llibre, presidente del RCD Espanyol. Se puede comprar en la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3) o escribiendo a 23perico@gmail.com. También puedes pedir en tu librería habitual que lo encarguen a la distribuidora Ben-vil.

jueves, 23 de junio de 2011

Patates fregides (1)

El món de les patates fregides és tan apassionant com sentir una conferencia de l’Ernest Maragall sobre el sistema educatiu danès. Ningú està interessat en sentir parlar de chips, el que mola és obrir una bossa i devorar-les. Però com jo formo part del costat fosc d’El web negre, i estic aquí per incrementar el nivell de la resta de col·laboradors, us donaré la meva modesta opinió sobre aquest modest producte de consum.

Parlarem de patates sense sabors: de les modalitats radioactives que podeu trobar a les prestatgeries dels supermercats ja ens encarregarem un altre dia que vulgui introduir tones de química en els vostres cossos Danone. Una marca excel·lent, sempre que es mengi una ració moderada, estil bossa petita, és la Torres. És molt oliosa, però si no se n’abusa del seu consum és perfecte per un bon vermouth. Textura perfecta i sabor inigualable. Però si et passes de la ratlla estaràs gaudint del sabor de l’oli durant hores i hores i hauràs de veure Gran Hermano durant tres hores per oblidar els seus efectes.

Les diverses modalitats de patates Hacendado – del Mercadona Empire - tenen una gran relació qualitat-preu, excepte les Onduladas, que són més dolentes que una novel·la políciaca escrita per José Montilla. Les patates light del DIA no valen res, i les Condis que imiten les de xurreria són mediocres, però són perfectes per enganyar a la sogra gràcies a la seva bossa que imita les patates d’abans ... de la guerra!

Dels Pringles en parlarem un altre dia, perquè no són patates, són un avortament d’una parella de fècules que no volien tenir descendència perquè volien veure món i gaudir de la vida. Les patates Santa Ana (bossa blanca i vermella) són collonudes i molt addictives. Tant com les Ruffles (les onduladas de tota la vida de la Matutano), que són una marca de garantia. Les Lay’s normals no donen cap sorpresa, ni positiva ni negativa, i les light no estan mal.

Encara que per mi, les millors, eren d’una marca que va marcar la meva infantesa, les andaluses Matarile, que feien referència a la cançó “ ¿Dónde estará la llave? En el fondo del mar, matarile, rile, rile...”, amb una bossa decorada amb una clau... Ah... era més jove i més innocent... i encara més guapo que avui!

jueves, 16 de junio de 2011

Natilles Danone, listas para...

Des de que les natilles Danone van canviar el seu nom per Danet vaig decidir que no eren per mi. Una cançó estúpida, però efectiva, la de “natillas Danone, listas para comer” m’havia perseguit durant anys i m’havia convertit en un addicte. Però sense jingle, no hi ha compra, i amb la nova marca em vaig alliberar d’un malson, el de pagar a preu d’or un producte que no era tan exquisit.

Pel preu d’un pack de quatre natilles Danet pots gaudir del doble de producte de les prestigioses marques Bon Àrea o DIA. Són tan artificials com les de la multinacional francesa, però pots anar estalviant per comprar-te un Ferrari o per operar-te el nas com el de la Belen Esteban. En un par de segles, el teu somni s’haurà fet realitat!

Però el que si pots fer a curt termini és pagar-te un cap de setmana de relax. Si consumeixes un pack diari de quatre natilles entre tu, la sogra, els nens i el gos d’atura que vetlla per la seguretat de la teva llar, et pots estalviar cada dia uns setanta cèntims diaris. A l’any, més de dos-cents euros. I només en natilles. Per un parell de nits d’hotel xungo en Lloret, la gasofa i els happy hour ja et dona per tu i la dona. A la resta de la família els tanqueu a les golfes amb unes tranchettes i un porró de Don Simón i que aguantin fins diumenge a la nit.

A més, les natilles esmentades són bones, donen el pego sense cap problema i són unes bones postres. Tan bones com les de Danone, però sense arruïnar-te. I recorda que allò que t’ajuda a cagar i a ser positiu i enrotllat no són les natilles Danone, és l’Actimel. Però d’aquest nova estafa de l’estampeta ja en parlarem un altre dia...

jueves, 9 de junio de 2011

Ep... uns tequiles!

Mosso! Sal, llimona i uns xupitos de tequila! Què pago jo haver aprovat l’examen de Dret Internacional dels Països Andorrans (I)! Així comencen moltes nits de gresca que segons el licor escollit pots aconseguir la ressaca del segle i ser el recordman de consum d’Alka-Seltzer.

Una marca perfecta si odies als teus companys de feina, de classe o a la teva família és Takilas. La trobaràs als locals més selectes, a un preu molt competitiu. Convertiràs el cap dels teus partenaires en un timbal de Calanda. Recordaran la teva gentilesa i el teu convit durant uns quants dies. Però has de subornar al cambrer perquè el teu got tingui José Cuervo, un tequila de garantia que encara és molt comercial, et permetrà sobreviure amb dignitat.

El podi dels tequiles xungos té en la segona posició al Montejano. Encara que té fans, tots els records que tinc associat a la seva ingesta són inoblidables. És com beure un cubata d’orujo blanc industrial amb Varon Dandy. L’arma perfecta perquè Robert de Niro es vengués del seu abogadoooo preferit.

Però el number one és Dolmen. És el tequila més cabezón de tots els tequiles del món mundial. La vostra capacitat de sorpresa desapareixerà al tercer xupito... fins que desperteu a una estació de metro en pilotes amb un tricorni al cap i una guitarrita estil Rodolfo Chikilicuatre. Ustedes mismos.

I una recomanació de tot cor: El Jimador reposado. Un gran tequila, que no és barato, però que està collonut. A vegades convé estalviar comprant els iogurts al DIA i dedicar uns calerons a un licor com Déu mana...

martes, 7 de junio de 2011

El 25 de junio a las 18:00, coloquio en Granollers a cargo de Fernando y Sergio en la librería Anònims (Miquel Ricomà, 57), sobre su libro 'Barcelona on the rocks', que servirá de excusa para hablar de bares singulares de la ciudad. Más información en su blog.

sábado, 4 de junio de 2011

Twitter

Creo que ya lo dije, pero por si las moscas, ya soy otro yonqui de twitter, y si me queréis mandar cosas ingeniosas, o leer las chorradas que me dé por mandar, mi dirección - o como se llame - es @sergifidalgo.

viernes, 3 de junio de 2011

Saca el güiski cheli... (1)

No parlarem d’algunes cançons mítiques del Caspa-pop, com la que el gran grup Desmadre 75 va dedicar al “bajando mismamente por la calle Mayor llevando una tajá como un piano”, perquè estem a una secció de gastronomia chunga. Així que el nostre objecte de desig seran els whiskitos i bourbons que ens prenem de tant en tant, a costa nostra o dels nostres estimats amics, familiars o cunyats.

Començarem per una marca blanca de Mercadona, digna del jefe sioux Brau assegut quan pactava amb el General Custer una treva a canvi d’un parell de caixes de licor: Fire water (sí, sí... aigua de foc, els que decideixen els noms dels productes Hacendado són uns catxondos). Una ampolla d’uns 700 cc d’aquest bourbon costa menys de set euros, i no està gens malament. No és un Jack Daniels (que a pesar que costa un ronyó és més que recomanable), però la seva relació qualitat-preu és sorprenent.

Un whisky terrorífic, que li podeu oferir al cunyat més desagradable que tingueu, és el Doble V (Veritable Verí). Aquesta marca ha fet que el Dyc sigui un whisky més que respectable. Feu la prova: primer feu un tast de Vomitiu Veneri i després us serviu un xupito del güiski made in Palazuelos de Eresma. El Dyc us semblarà un malta de dotze anys. De fet, reconec que és un whisky que no em desagrada.

El Tullamore Dew és un irlandès que mereix un respecte, una volta al ruedo, una ovació i compartir una ampolla amb un equip d’animadores de North Carolina University, fent servir els seus canalillos com a escanciador d’aquest impressionant licor. Sense gel, sense la merda del ginger ale i sense Coca-cola. A pèl, com ha de ser.