Saca el güiski cheli... (1)

No parlarem d’algunes cançons mítiques del Caspa-pop, com la que el gran grup Desmadre 75 va dedicar al “bajando mismamente por la calle Mayor llevando una tajá como un piano”, perquè estem a una secció de gastronomia chunga. Així que el nostre objecte de desig seran els whiskitos i bourbons que ens prenem de tant en tant, a costa nostra o dels nostres estimats amics, familiars o cunyats.

Començarem per una marca blanca de Mercadona, digna del jefe sioux Brau assegut quan pactava amb el General Custer una treva a canvi d’un parell de caixes de licor: Fire water (sí, sí... aigua de foc, els que decideixen els noms dels productes Hacendado són uns catxondos). Una ampolla d’uns 700 cc d’aquest bourbon costa menys de set euros, i no està gens malament. No és un Jack Daniels (que a pesar que costa un ronyó és més que recomanable), però la seva relació qualitat-preu és sorprenent.

Un whisky terrorífic, que li podeu oferir al cunyat més desagradable que tingueu, és el Doble V (Veritable Verí). Aquesta marca ha fet que el Dyc sigui un whisky més que respectable. Feu la prova: primer feu un tast de Vomitiu Veneri i després us serviu un xupito del güiski made in Palazuelos de Eresma. El Dyc us semblarà un malta de dotze anys. De fet, reconec que és un whisky que no em desagrada.

El Tullamore Dew és un irlandès que mereix un respecte, una volta al ruedo, una ovació i compartir una ampolla amb un equip d’animadores de North Carolina University, fent servir els seus canalillos com a escanciador d’aquest impressionant licor. Sense gel, sense la merda del ginger ale i sense Coca-cola. A pèl, com ha de ser.