Patates fregides (1)

El món de les patates fregides és tan apassionant com sentir una conferencia de l’Ernest Maragall sobre el sistema educatiu danès. Ningú està interessat en sentir parlar de chips, el que mola és obrir una bossa i devorar-les. Però com jo formo part del costat fosc d’El web negre, i estic aquí per incrementar el nivell de la resta de col·laboradors, us donaré la meva modesta opinió sobre aquest modest producte de consum.

Parlarem de patates sense sabors: de les modalitats radioactives que podeu trobar a les prestatgeries dels supermercats ja ens encarregarem un altre dia que vulgui introduir tones de química en els vostres cossos Danone. Una marca excel·lent, sempre que es mengi una ració moderada, estil bossa petita, és la Torres. És molt oliosa, però si no se n’abusa del seu consum és perfecte per un bon vermouth. Textura perfecta i sabor inigualable. Però si et passes de la ratlla estaràs gaudint del sabor de l’oli durant hores i hores i hauràs de veure Gran Hermano durant tres hores per oblidar els seus efectes.

Les diverses modalitats de patates Hacendado – del Mercadona Empire - tenen una gran relació qualitat-preu, excepte les Onduladas, que són més dolentes que una novel·la políciaca escrita per José Montilla. Les patates light del DIA no valen res, i les Condis que imiten les de xurreria són mediocres, però són perfectes per enganyar a la sogra gràcies a la seva bossa que imita les patates d’abans ... de la guerra!

Dels Pringles en parlarem un altre dia, perquè no són patates, són un avortament d’una parella de fècules que no volien tenir descendència perquè volien veure món i gaudir de la vida. Les patates Santa Ana (bossa blanca i vermella) són collonudes i molt addictives. Tant com les Ruffles (les onduladas de tota la vida de la Matutano), que són una marca de garantia. Les Lay’s normals no donen cap sorpresa, ni positiva ni negativa, i les light no estan mal.
Encara que per mi, les millors, eren d’una marca que va marcar la meva infantesa, les andaluses Matarile, que feien referència a la cançó “ ¿Dónde estará la llave? En el fondo del mar, matarile, rile, rile...”, amb una bossa decorada amb una clau... Ah... era més jove i més innocent... i encara més guapo que avui!