Chips

Avui parlarem de les patates fregides Lays Gourmet, les de la bossa negra. Són una mica cares, però la seva qualitat és superior. Recomanables. Sense discussió. Cruixents, amb un sabor intens, res a veure amb els trunyos que a vegades ens serveixen com a patates de xurreria, i que no són més que productes industrials sense cap interès.

Ja que hem reobert les crítiques patatiles també en parlarem molt bé de les Vicente Vidal Gran Selección – també amb embolcall negre – que són dignes de ser gaudides veient un gran film, com Los Bingueros o El fontanero, su mujer y otras cosas de meter, escarxofats al sofà. Ah! Quin gran plaer és alimentar la ment mentre el teu cos rep el plaer intens d’un bon snack!

Les patates sabor Campesina, siguin de marca pija o de qualsevol marca blanca, són dignes d'un torturador de la Gestapo per aconseguir que un membre de la resistència francesa digués els noms dels seus companys. Quin horror! El seu sabor és terrible. No he trobat cap que tingui un mínim de decència gastronòmica. Qui les va inventar hauria de sortir a la Vikipèdia a la secció de Persones que no sabien el que estaven fent, però que mereixen ser oblidats pels seus descobriments.

És una creació totalment innecessària com les que tenen sabor a vinagre, una maleïda invenció que vaig descobrir la tira d’anys a Gran Bretanya a un pub. Innocent de mi vaig demanar “chips, please” i vaig d’haver de liquidar dos pintes de cervesa negra per treure’m el seu sabor de la boca. L’únic sabor que hauria de ser permès és de pernil... però ja en parlarem un altre dia.